LA VILA
DEL TEMPS
CONTE
BREU
El dia que el rellotge de la plaça Major es va
aturar, ningú no en va fer gaire cas. A la Vila de Pedra Clara, els rellotges
feia temps que havien deixat de marcar l’hora exacta: s’avançaven per
impaciència o s’endarrerien per nostàlgia. Només l’Isis, arxivera municipal i
guardiana oficiosa de les petites coses, va notar que aquell silenci metàl·lic
no era innocent. Va aixecar el cap dels pergamins, va sentir l’aire espès, com
si el poble hagués retingut la respiració, i va comprendre que alguna cosa
antiga demanava pas.
A Pedra Clara, les històries no morien;
s’adormien. I l’Isis tenia el do —o la condemna— de despertar-les.
Aquella mateixa tarda, mentre endreçava un calaix
que ningú no havia obert en dècades, va trobar una clau petita, rovellada, amb
una etiqueta mig esborrada, que deia:
Per quan el temps s’aturi.
No constava a cap inventari. La clau semblava
lleugera, però li pesava a la butxaca com una promesa.
El rellotge de la plaça, mut, projectava una ombra
fixa sobre les lloses. Els veïns murmuraven: que si era culpa de la humitat,
que si calia cridar un rellotger de la ciutat. L’Isis, en canvi, va caminar
fins al vell molí del riu, abandonat des que una riuada s’havia endut mitja
història del poble. Darrere d’una porta de fusta corcada hi havia un pany que
mai no havia encaixat amb cap clau coneguda. Fins ara.
En girar-la, el molí va respirar. L’olor de farina
antiga i d’aigua ferma va obrir un passadís de records: veus de dones cantant,
mans blanques de pols, promeses fetes a mitja veu. Al centre, una roda immòbil
esperava. A la paret, un mural mig esborrat representava el poble tal com havia
estat i tal com podria haver estat: carrers que no es van construir, abraçades
ajornades i paraules no dites.
—El temps no s’ha trencat —va dir una veu que
semblava venir del riu—. S’ha cansat.
Era en Biel, l’antic moliner, o potser el record
d’ell. L’Isis no va preguntar. Només escoltava i mirava tot al seu voltant.
—Cada cop que heu callat una veritat per por, cada
cop que heu preferit l’oblit a la memòria, la roda ha perdut un pas —va
continuar la veu—. El rellotge només n’és el reflex.
L’Isis va entendre el preu: calia tornar a parlar.
Calia tornar a escoltar. A sentir. Tornar a escriure. No amb tinta, sinó amb
gestos amb paraules amables, fàcils i boniques. La jove va sortir del molí amb
la clau a la mà i el cor en vetlla. Aquella nit va convocar el poble a la
plaça. No va prometre miracles, només paraules.
Un a un, van parlar. La Maria va demanar perdó a
la seva germana per una herència enverinada. En Jaume va confessar que havia
fugit del primer amor per por de no ser estimat. L’Anna, la mestra, va admetre
que havia ensenyat massa normes i poca llibertat. Les paraules, dites, van
caure com pluja mansa. El rellotge va tremolar, però no va sonar.
L’Isis va tornar al molí. Va col·locar la clau a
la roda i la va empènyer amb totes les forces que li quedaven. La roda va
grinyolar, va resistir, i finalment va girar un sol cop. A fora, el rellotge va
fer un “clinc” discret, com un sospir.
L’endemà, la plaça era plena de vida. El rellotge
marcava una hora imperfecta, però viva. Ningú va preguntar com s’havia
arreglat. A Pedra Clara, les coses importants no sempre necessitaven una
explicació.
L’Isis va tornar a l’arxiu i va obrir un llibre en
blanc. A la primera pàgina hi va escriure: “Crònica del dia que vam tornar a parlar”.
No hi va posar noms, només actes. Sabia que el temps, ara, tornaria a avançar a
la seva manera: amb pauses, amb salts i memòria.
Abans de tancar, va deixar la clau dins del
llibre. No per tancar res, sinó per recordar que, quan el temps es cansés de
nou, el poble hauria d’atrevir-se a parlar. I mentre el rellotge de la plaça seguís
el seu batec irregular, Pedra Clara aprendria que viure, no és conservar el
passat intacte, sinó tenir el cor obert, perquè el futur hi pugui entrar.
FI
Escrit per Jessica Bao Perez.
El dijous, 29, de gener de 2026.
A Badalona.
Presentat als Jocs Florals d’Aspace Badalona ’26.
No hay comentarios:
Publicar un comentario