¡¡Semana del Libro!! Un cuento escrito por mí

EL MERCAT DEL MAR 

Conte 

ÍNDEX

1. ABANS DEL ROBATORI.…………………………Pàgina 3.

2. DURANT LA CELEBRACIÓ…………………..…. Pàgina 5.

3. EL LLADRE DELICAT............................................ Pàgina 8.

1. ABANS DEL ROBATORI

Febrer de 2010.

El 20 de febrer de l’any 2010, al bell mig de la ciutat de Betúlia, s’hi va inaugurar el Mercat del Mar. Es deia així, perquè, es localitzava en front a la platja. En aquest mercat, sempre tot anava bé, com de costum. En ell, ho podies comprar tot. Absolutament tot. 

El Mercat del Mar disposava de tot. La fruiteria, del matrimoni Puigverd: la Berta i en Manel, de 40 anys i que no tenien fills, però estaven enamorats com el primer dia i s’avenien molt bé. 

La parada de queviures, de la família Bertran: la senyora Maria, el seu marit, Pep, i els seus dos fills: l’Àlex i la Martina.

La parada de verdures, que la regentaven pare i filla: Oscar i Anna Olivera, la Gloria, la mare, havia mort de càncer, feia cinc anys i l’únic record i relació que tenien d’ella, era aquesta parada del mercat.

El bar: “M&M”, on quedar amb amics i veïns del barri per a prendre un cafè, que estava dominat pel matrimoni Setcases: la Mariona i en Martí, que eren joves i encara no tenien canalla.

En una cantonada i amb un para-sol de color lila i rosa clar, s’hi trobava la parada de menjar Delicatessen: “Llombard”, que la duia el senyor Pere Llombard. Un vidu des de que la Joana, la seva dona, hagués mort, tràgicament, en un accident de cotxe, feia set anys. I no tenien fills. En Pere ja tenia edat de jubilar-se, tot i que, encara li quedaven uns mesos. S’ho havia ben guanyat, després de tota la vida, treballant.

I, per últim, la carnisseria, de la família Muntaner: la Núria i en Toni, i la peixateria, dels Grimau. Els Muntaner i els Grimau s’avenien molt bé, perquè en Toni i la Núria, l’Albert i la Laia eren, més o menys, de la mateixa edat i abans de treballar en el mercat, els dos homes, ja havien treballat junts a la llotja de la platja de Betúlia. Però un dia, en Toni va anar a dinar a un restaurant i va demanar vedella al forn, quan el cambrer li va portar el plat, en Toni quasi es mareja de la pudor que feia allò. 

-Però, què heu fet amb la vedella?? – va preguntar esverat. El cambrer no va saber què contestar-li, llavors en Toni es va jurar a sí mateix, que treballaria per a donar a la gent, la millor carn i de la millor qualitat del món als seus clients de la llotja. Per això, va deixar la pesca i va començar a anar a l’escorxador a aprendre i a veure des del principi fins al final, el tractament que donaven a les bèsties, un cop mortes, i va quedar horroritzat. Aquí, va ser quan va decidir canviar de feina i va deixar el mar per l’escorxador. 

Aleshores, va convèncer al seu cap per a què li deixés ocupar-se de la neteja de les peces de carn, un cop ja mortes i esbudellades. Va ser així, com es va assegurar que cap tall de carn, anés a parar a un restaurant, brut i sense inspeccionar adequadament. Fins i tot, va tenir un munt de gent, al seu voltant, aprenent i prenent notes de com netejar i polir la carn, per a què arribés a les cuines dels restaurants perfectament. 

A partir d’aquí, es va veure reduït, quasi al cinquanta per cent, el nombre de persones que s’infectaven després d’haver menjat carn en qualsevol restaurant de Betúlia. Després de deu anys, treballant a l’escorxador, en Toni va decidir que ja en tenia prou i, per això, quan es va assabentar que obririen un mercat al centre de Betúlia, de seguida, va córrer cap allà, per veure si encara podia fer-se amb algun local lliure. I, quina casualitat! Només quedava lliure el local destinat a la carnisseria. Allà dins, hi va veure una noia molt bonica: morena i d’ulls blaus clar. Es va enamorar a l’instant i li va proposar de compartir el local amb ell. La noia, que es deia Laia, en un primer moment, no va saber què dir, però en veure el somriure lluminós i la mirada marró obscura d’en Toni, no s’hi va poder resistir. 

Així, al cap d’un any, es van casar i van convidar els seus millors amics: l’Albert i la Laia. Als sis mesos de casat, van tenir una nena preciosa, morena i d’ulls verds, que li van dir Nora. Per la seva banda, l’Albert i la Laia feia anys que estaven casats, però només dos, que eren pares d’un nen trapella, ros i amb ulls verds, que es deia Gael. 

La gent de les parades es coneixia de sempre, perquè tots van començar a treballar en el Mercat del Mar de Betúlia, quan aquest es va inaugurar, ara fa vint anys. Es podia dir, que més que uns venedors i treballadors comuns, aquestes persones, formaven una família. Una família que sempre s’ajudaven els uns als altres i mai es trairien... O sí...

2. DURANT LA CELEBRACIÓ

Vint anys més tard...

Febrer del 2030.

Tot anava com sempre. Havien passat vint anys des de la inauguració del Mercat del Mar de Betúlia. Era el mes de febrer i s’apropava el dia de l’aniversari del local. Tots els venedors havien demanat als seus clients, a qui, coneixien de sempre, que apuntessin en una llista, que hi havia penjada en el taulell d’anuncis, les seves idees i propostes per a la celebració. Això va agradar molt als compradors i de seguida, les fulles de la llista, es van anar omplint de propostes, des de muntar uns escenaris per a una orquestra fins a fer un concurs amb els millors productes de cada parada. Passant per un típic tast de primers productes i acabant amb un sopar de tots els treballadors.

Una setmana abans del gran dia, mentre clients de tota la vida, com la Senyora Maria, una vídua, que cada dia anava a comprar només una cosa. Perquè pensava que així estalviava més. Tot i que, quan arribava a final de mes, es donava compte de que no era veritat. 

Era una tarda com qualsevol altra. Hi havia la mateixa quantitat de clients de cada dia, i tot semblava que funcionava amb normalitat. Els venedors ja havien decidit quines activitats farien pel dia de la celebració: una rifa amb els seus millors productes i un ball. A banda del gran sopar tradicional. On tancaven una hora abans el recinte i el preparaven i engalanaven de festa. També els treballadors, un cop, havien acabat de decorar i deixar-ho tot llest, se’n anaven a casa per a dutxar-se i vestir-se elegantment per a l’ocasió.

Al cap d’una setmana, va arribar el dia més esperat per tots: el dimecres, 20, de febrer. El dia que el Mercat del Mar de Betulia, feia el seu vintè aniversari. Al mercat hi van posar una filera de taules rectangulars i llargues, amb mantells de lli, coberts, gots i tovallons de colors. A les vuit i mitja, ja hi eren tots els venedors amb els seus acompanyants fidels de sempre: fills, parelles, algun amic o amiga i els clients que van voler assistir i fer-los costat en aquella nit tan especial. 

Després de sopar tranquil·lament, entre rialles, bromes, records i acudits, cadascun dels venedors va anar a buscar els seus productes “estrella” per a començar la rifa. Quan el senyor Pere s’endinsa a la rebotiga de la seva parada, comença a treure els aliments, que havia deixat preparats: carn de vedella de primera, formatges únics i especials, tonyina del Japó... Tot d’una, quan ja anava a fer l’últim viatge per a portar el seu bé més preuat: se’n adona que ha desaparegut. El producte més car de la botiga, no hi és. No el troba per enlloc. L’únic producte que pensava que mai a la vida vendria. Aquest producte era el caviar, és a dir, els ous de salmó. 

I, ara en Pere no sap què farà, ja que, desitjava vendre’l, per a poder-se jubilar. Per a què pogués anar-se’n a viure al Carib. En Pere estava desesperat. No sabia què fer. Va tornar al lloc de la rifa, tot blanc i mig marejat.

- Què li passa senyor Pere? – Li va preguntar en Toni.

- Que no es troba bé? – Li tornà a preguntar la Laia.

Però el pobre home, no podia ni parlar. Entre tots van aconseguir que s'assegués a una cadira i li van dur un got d’aigua, que ell es va beure d’un cop.

- M’han robat... – Va començar dient en  Pere. 

Tots els altres es van quedar bocabadats i preocupats. No s’ho podien creure. Al principi, van desconfiar i  li començaren a fer les típiques preguntes:

- El què? Què li han robat? – Va començar la Nora, amoïnada.

- El... El... El caviar... – Va contestar ell.

- N’està ben segur? – Va seguir en Toni.

- Ho ha mirat tot bé? – Va fer la Martina.

- Sí... – Va contestar, cansat, en Llombart.

- Potser se’l va endur a casa i no s’ha recordat de portar-lo...? – Va dubtar l’Oscar.

- Qui pot haver-lo robat? – Va preguntar, estranyat, finalment el l’Albert.

El senyor Pere, fart de tanta pregunta, de sobte, va cridar:

- No! – Aquest crit va fer que tots fessin un bot de l’ensurt. – No m’he l’he oblidat a casa, ni l’he mogut de lloc! Sempre el guardava a la nevera... I ara, no hi és...

A partir d’aquí, tothom sospitava de tothom. Es va avisar que a rifa quedava suspesa, per motius obvis i van començar a recollir-ho tot. Malgrat això, la “carrera” de sospites ja havia donat el tret de sortida. 

L’Albert sospitava del Jordi, un comprador vegà, perquè és una mica “raret”. 

Els Setcases sospiten de la parella jove, en Lluís i la Clara, que sempre van de pijos, però en realitat, no tenen un duro. Compren els productes més cars i només paguen la meitat, fent veure que tenen molta pressa per marxar, ja que, estan molt ocupats en la seves respectives feines d’influencer, ella, i youtuber, ell. I han de pujar, de seguida, contingut nou a les xarxes socials.

En Pere sospita del Toni, perquè sap que sempre li ha tingut una mica d’enveja. Ja que, en Toni, mai ha entès perquè un home de la seva edat, de la d’en Pere, s’havia capficat en muntar una parada de productes tan cars, si a la majoria de clients, semblava que ja els hi estava bé la qualitat de la resta de productes de les demés parades. El cert, és, però, que en Llombard sempre venia alguna cosa. Encara que fos una o dues, a la setmana. Mentre que, ell, en Toni, a vegades, no venia ni la meitat de la seva carn tan bona que era.

I la resta sospitava d’en Manel, un lladregot, jove i que sempre anava rondant pel mercat. No és que tingués cara de dolent, tot al contrari, sempre se’l veia somrient i amb ganes d’ajudar als altres, però el que solia passar, per exemple, quan ajudava a portar les bosses més pesades a la senyora Maria fins a casa seva. Es donava el cas, que quan la dona es quedava a casa sola i es disposava a guardar i ordenar el que havia comprat, sempre se’n adonava compte que li faltava alguna cosa, o bé una barra de pa, o bé, una safata d’embotit, o qualsevol altra cosa. No és que li donés importància, però es començava a preocupar, perquè tot i que, no era molt gran, igual ja anava sent hora de fer una visita al neuròleg i aquest li fes alguna prova. 

Així estaven les coses i així estava la gent, tots sospitant i malpensant de tots. No, per a què tinguessin raons o motius o res en contra amb els altres, si no, perquè, simplement, en el Mercat del Mar, mai havia passat res semblant. Sí hi havia robatoris, com a tots els llocs, però mai hi havien entrat en el magatzem de la rebotiga d’una parada. I aquest esdeveniment feia crear certa inseguretat entre compradors, perquè ara tenien que estar més a la guait de les seves pertinences, i entre venedors, perquè pensaven que podia ser algun d’ells, només per a fer-li mal al pobre Pere. La qual cosa, se’ls hi feia estranya, perquè era una persona molt estimada per a tots els companys de mercat.

3. EL LLADRE DELICAT

Fa quatre anys...

En Gael, sempre havia estat despistat, entremaliat, no li agradava massa anar a l’escola... I això no va canviar, a l’hora d’anar a l’institut, però després de molt esforç i empeny, va acabar l’E.S.O., i el Batxillerat, gairebé l’abandonà, quan només li quedava una assignatura per aprovar-ho tot. Per sort, va tenir una bona mestra de reforç: la Nora. 

Era tan llesta, tan intel·ligent, enginyosa, treballadora, sempre trobava temps per a fer-ho tot: estudiar, fer deures i treballs, sortir de festa i a sobre, ajudar als pares a la parada del mercat. Com podia ser? Com s’ho feia? Ell es feia creus i mai sabia com ho feia la seva amiga per arribar a tot i a temps. Sempre. Sempre estava a l’hora en punt en el lloc. Aquesta organització de la Nora, a ell el tenia captivat, però el que més li agradava eren els ulls verds, intensos i grans, i el seu somriure. Aquell somriure que, cada cop, que el veia, li semblava que il·luminés el món. 

N’estava tan enamorat de la Nora, però al contrari d’ell, ella havia estat una alumna exemplar. Havia acabat amb matrícules d’honor l’E.S.O., el batxillerat i la carrera universitària d’Economia. I només era dos anys més petita que ell. Això, el tenia una mica martiritzat i avergonyit, perquè a en Gael també li hagués agradat tenir estudis més avançats com la seva millor amiga, però és que, a ell li costava un món, posar-s’hi.

El que més malament portava el noi, era el fet que no s’atrevia a declarar-li els seus sentiments a la noia. Tenia por que aquesta li digués que no. Per acabar-ho d’adobar, al Gael no li agradava gens estar ajudant als seus pares a la parada, però ells li havien donat un ultimàtum: “O estudies o treballes. Sense fer res no pots estar”, era el que li deien sempre que ell es queixava de la feina que tenia a la parada o quan deia que “allò” no era per a ell. 

Al Gael només li importava que arribés el dia en que pogués tenir molts diners, per a poder endur-se a la Nora de viatge i estar amb ella per sempre. Fins i tot, havia pensat en fer un viatge sorpresa a París i demanar-li matrimoni, davant de la Torre Eiffel!! 

- Un dia tindrem tants diners i serem tant rics, que podrem fer la volta al món! – Li deia sempre en Gael a la Nora, tot entusiasmat.

- No cal ser els més rics, per a donar la volta al món... Només cal treballar una mica i estalviar més. – Li contestava la Nora, mirant-lo amb una barreja de pena i alegria, perquè veia com la Laia i l’Albert s’esforçaven i es deixaven la pell a la parada, per a què a en Gael no li faltés de res. No és que el noi demanés coses cada dia, però els articles que volia, sempre resultaven ser el més cars i moderns de la botiga en qüestió. 

Tarda del 20 de febrer del 2030, abans de l’inici del sopar.

És per això, fart d’escoltar als seus pares i sentir-se malament, com si fos un inútil, va decidir que faria el que mai a la vida hagués arribat a pensar: robar-li a un “veí” del mercat. Dit i fet. La tarda, en la que tothom estava ocupat preparant el mercat per la celebració del vintè aniversari, en un moment, en què els propietaris de les parades estaven decidint com posar les taules i cadires per al sopar. I, aprofitant que, les botigues eren a les fosques, ja que, les havien tancat. 

En Gael, dissimulant que donava un tomb, va entrar sigil·losament a la parada de Delicatessen i va seguir el camí fins a la rebotiga, tot mirant, mort de por, de que ningú el veiés i l’enxampés. Un cop, dins de la rebotiga, va començar a mirar i a buscar per a tot arreu. Fins que, en un congelador, allà mig amagat en un cantó, ho va veure. El caviar. El producte més car de tots. Venia directament dels salmons criats i alimentats a Noruega. S’ho va estar mirant i pensant durant uns minuts, fins que li va semblar que sentia que s’acostava algú. Llavors va agafar el caviar i se’l va amagar dins la caçadora. I va sortir de la rebotiga del senyor Llombart.

Tot i que, en Gael sabia que, en el fons, la Nora tenia tota la raó, ell es negava a creure que no hi hagués una altra sortida al seu futur, tant personal com amb la dona de la seva vida. El seu amor de sempre. I per sempre. Així que, un cop va tenir el seu bé preuat entre les mans, va sortir de la botiga, mirant amunt i avall, cautelós i assegurant-se que no el veia ningú, va sortir corrents per la sortida central del mercat i va desaparèixer.

Al dia següent, tots els propietaris de les parades del mercat es van posar d’acord en no obrir, fins a saber què havia passat. I qui estava darrera de tot allò. Tots estaven disposats a declarar a la policia el que havia passat. Però per damunt de tot, hi havia un matrimoni, que estava més neguitós, nerviós i preocupat de l’habitual. I aquests eren l’Albert i la Laia Grimau. 

I és que, el seu fill, en Gael Grimau, portava 24 hores sense donar senyals de vida i ja, tothom, en el mercat començava a malparlar, a cau d’orella, d’ell.

El propietari de la botiga, el senyor Llombart, després de tota la nit, sense dormir i sense saber què fer. Al matí següent, es va llevar decidit, encara que, per dins tenia el cor trencat en dos, ja que, li feia mal en l’ànima, pensar que algun dels seus companys de feina, li havien pogut robar. No obstant, i per molt mal que li fes, es va posar en contacte amb la policia i li va explicar el robatori.

A partir del 23 de febrer del 2030, en el Mercat del Mar, els pocs clients que s’atrevien a tornar a comprar allà, ja que, des de que va córrer la notícia del robatori, la gent va començar a desconfiar de tots els venedors, compradors i transportistes de gènere que dispensaven els productes frescs cada dia a cadascuna de les parades. 

Mentrestant, els mossos investigaven el cas. El més estrany de tot i que no acabaven d’entendre, era perquè el lladre només s’havia endut el caviar, perquè si ho havia planejat bé i amb temps, podia haver-se emportat més coses i de més valor, si és que ho havia robat per tornar-lo a vendre. Ja que, si no, no sabien per a quin motiu, algú només roba un producte. Encara que, aquest, sigui el més car, o un dels més cars.

Els dies passaven i en Gael no tornava. Ni apareixia per enlloc. La Laia i l’Albert estaven desesperats. No sabien on podia haver-se ficat el seu fill. A sobre, es sentien culpables d’haver sigut tant severs amb ell. Pensaven que si no l’haguessin donat aquell ultimàtum, en Gael no hauria desaparegut ni hauria robat el caviar del senyor Llombart. Perquè, ara sí, creien que el lladre era el seu fill. No podia ser casualitat, que la mateixa nit que entren a robar al mercat, en Gael s’esfumés sense donar explicacions.

I a sobre, estava la Nora, que, per molt que ho intentés, no podia evitar pensar en el Gael: On estava? Per què havia desaparegut? Realment, era ell el lladre? No, no ho podia ser. Ell mai faria una cosa així i menys a un company del mercat. No, segur que no havia estat ell. No i punt. Però, la veritat, és quest la noia estava feta un embolic de nervis i preocupació.

Finalment, un mes després del robatori. Tots seguia igual. Els mossos seguien buscant al lladre delicat, que així, era com havien anomenat el cas. Un vespre, quan el Mercat del Mar ja romania tancat. Ja era totalment fosc, de negra nit. I al carrer ja no hi havia ningú. L’alarma de l’edifici va començar a escoltar-se. Els veïns de prop van trucar pel mòbil als venedors i als mossos, aquests segons, van arribar abans i van entrar a mercat. 

En Gael en sentir l’alarma, es va espantar, perquè abans del robatori, ell estava convençut que no hi havia cap alarma. “Però la deuen haver instal·lat després del que vaig fer... És clar.”, va rumiar el noi, sentint-se culpable. 

Veient que no podia escapar, en Gael va decidir amagar-se sota la taula de l’aparador, on s’exposaven els productes per vendre. Els mossos, gairebé, s’hi estaven al damunt. El noi, intentant no fer soroll, quan va anar a seure’s al terra, sota l’aparador, li va donar un cop de peu a una llauna gegant de tonyina, la qual cosa, va formar un gran estrèpit i els mossos no van tenir més cosa a fer que anar directes cap a on havien sentit el soroll. 

La parella de mossos en arribar a la parada del senyor Llombart, criden:

- Mans amunt!!! – I quan entren, a poc a poc, enxampen al lladre, i veuen en Gael, amagat sota l’aparador, amb una cara de por i desesperat, i espantat, que no pot amb ella. Quan arriben fins a ell, li demanen que surti, lentament. El noi, tremolant-li tot el cos, obeeix i surt del seu amagatall. 

Un cop, ha sortit, la mosso li posa les manilles, i surten al passadís central, on estan tots els venedors i veïns, curiosos, de la zona. En veure al Gael, la Laia i l’Albert no podien creure’s l’escena que veien els seus ulls. Estaven, al mateix temps, sorpresos, com la resta de companys del mercat, i entristits i dolguts, ja que, en el fons de la seva ànima, esperaven i desitjaven que el lladre delicat, tal i com havien anomenat al cas d’en Gael, no fos ell. No fos el seu fill estimat. Tenien l’esperança que fos un altre. Però ara aquesta esperança s’havia esvaït. Igual que s’esvaeix la boira quan bufa el vent. 

Després dels primers minuts de saber, per fi, qui era el lladre. La gent que hi havia anat arribant, no parava de murmurar del Gael i sobre el que havia succeït i com havia sigut capaç. En un moment de silenci, la Laia, mig avergonyida i mig plorant, li va preguntar:

- P... Però... Però, per què? ... Per què ho has fet?

En Gael, mirant al terra, tremolant, encara, i amb la cara vermella, com mai s’ha vist a ningú. Va trigar a contestar, perquè no sabia què dir ni com dir-ho. Finalment, va agafar aire i aixecant el cap, per a mirar a sa mare, li va respondre:

- Jo... Jo... Volia... – Va callar per tornar a agafar aire i va dir el motiu d’un sol cop. - Volia vendre el caviar, per aconseguir el màxim de diners possible, per a poder fugir amb la Nora. Fa sis mesos, que sortim junts i li volia regalar el millor viatge de la seva vida. – Va callar i no se sentia res. La Nora, en escoltar allò, s’havia quedat d’una peça, tot mirant-lo, directament als ulls amb els seus ulls verds, tant intensos. Tant bonics. Però, els quals, ara no s’il·luminaven, tot el contrari, es veien apagats. Tristos. Decepcions.  

Tots els venedors es van quedar callats i a l’hora, sorpresos i sense saber què dir ni com reaccionar davant d’aquella revelació. Ja que, ningú sabia ni havia notat res entre la filla del carnisser i el fill del carnisser. És a dir, ningú se n’havia adonat que sortien junts.

Passat un mes de la detenció d’en Gael, al Mercat del Mar, tot tornava a ser i a funcionar bé. Com sempre. El lladre delicat, no va anar a presó, donat que, havia confessat ell mateix i en el moment en el que el van enxampar, ser ell, l’autor del robatori. Com a càstig, li van imposar que ajudaria a la parada del senyor Pere Llombart, i si aquest quedava content i satisfet amb la feina del jove, li traspassaria la parada. És a dir, que el Gael passaria a ser el seu relleu i propietari de la botiga. 

Aquesta idea va agradar i entusiasmar al noi, que, des de que va ser descobert com el lladre del mercat, i veient que havia  decebut a tots, va canviar radicalment, la seva forma de ser, pensar i actuar. Perquè des de que havia passat el tema del robatori, la Nora no li havia tornat a dirigir la paraula ni tan sols, el mirava. Per molt mal que li fes sentir a ella, no podia tornar a confiar en ell, així com així. L’havia ferit. Més que això, l’havia traït. I no només a ella, sinó, que el seu estimat Gael havia traït a tots els companys del mercat.

22 de juny del 2030 

La primavera s’acabava i arribava el mes de juny, el mes de calor. Tots els venedors van organitzar de nou la festa d’aniversari del Mercat del Mar. I aquest cop, no hi va haver robatoris ni cap sorpresa desagradable, ja que, en Gael, feia quinze dies que s’havia convertit en el nou propietari de la parada de Delicatessen. I li anava força bé. Havia fet alguns canvis i tot i que, al principi, va costar que la clientela confiés en ell. Quan van veure que posava preus assequibles, perquè els productes, encara que, eren de qualitat, havia trobat uns proveïdors que li feien un bon preu.

Era el 22 de juny, dia que havien escollit per celebrar el 20è aniversari del Mercat del Mar. Tot estava preparat: el sopar, les taules, la rifa... Tot. La Nora veient el gran esforç i canvi que havia fet el seu amic, va decidir perdonar-lo i tornar a començar.

- Jo t’estimo Nora! – Li va dir en Gael, un cop, havien tancat el mercat i estaven repassant els últims detalls. – T’estimo, et desitjo i vull estar amb tu, perquè em fas feliç!!!

La Nora, en sentir aquella declaració d’amor, al  bell mig del  passadís central, es va quedar de pedra, mirant-se tots dos als ulls, va somriure, el que va provocar que en Gael també somrigués.

- Jo també t’estimo!!! – Va cridar, emocionada la Nora i acabant de dir-li això, va agafar la cara d’en Gael, es van apropar i ell la va abraça. I ella li va fer un petó, suau, als llavis, per després separar-se i posar-se al seu costat amb el cap recolzat a l’espatlla del noi, tot mirant com donava pas l’inici de la festa.

FI

Escrit per Jessica Bao Perez.

El dimarts, 11, d’abril de 2023.

A Badalona.