Google+ Followers

viernes, 24 de abril de 2015

1r premio en los Juegos florales del instituto Eugeni d'Ors. Cuento.


LA POSTA DE SOL

 

Fa molt de temps, hi havia una noia que és deia Mar i li agradava molt la platja, sobretot, en el moment en què el sol se n’anava. La Mar sempre somiava i desitjava fer-se gran, per a poder estudiar astronomia. Així descobriria els secrets que amagaven el cel, les estrelles, els astres, els cometes i tot allò que s’imaginava, que hi hauria allà dalt, quan mirava cap al cel, mentre es feia fosc.

 

Un dia, estava asseguda a la sorra, vora l’aigua, pensant i imaginant-se les seves coses, com sempre. Una ventada d’aire suau, va portar-li volant un paper on deia: “5è concurs literari! Si t’ha agrada llegir, escriure i imaginar, aquesta és la teva oportunitat. Tens temps fins el 5 de març de 2000”. Aleshores, se li va acudir, s’inventaria una història sobre el sol i la lluna. Així va començar a pensar la història i va anar escrivint...

Una vegada, va néixer un astre que és deia Sol, era molt lluent, brillant, de color groc i vermell.

 

Al mateix temps, en un altre lloc, naixia un satèl·lit blanc com la neu, també era molt lluent i li van posar de nom Lluna.

El Sol i la Lluna van anar creixent junts, es van conèixer, van fer-se molts amics, els millors amics que mai hagin hagut, fins que van ser adults i els seus sentiments es van creuar, aleshores es van enamorar perdudament l’un de l’altre, sense poder evitar-ho. Eren molt feliços junts, s’estimaven moltíssim, el Sol cuidava un munt a la Lluna i Ella a Ell també. Un dia, quan els dos enamorats passejaven tranquil·lament, el senyor que va inventar i crear la Terra, s’hi va acostar a ells i els va dir:

 

- Jo he creat La Terra amb el mar, les plantes i les flors, els arbres i tot el que veieu. Ara, només li cal llum, aigua i aire, per això, he estat pensant que tu, Sol, podies il·luminar el dia i donar calor a la gent. Mentre tu, Lluna, il·luminaràs la nit fosca, acompanyada pels estels. Ja ho sé que esteu molt enamorats, sou molt feliços junts, però ara us heu de separar, ho sento molt.

 

Tant el Sol i la Lluna es van quedar destrossats, desfets i molt tristos perquè no volien separar-se, volien viure junts per sempre més.

 

El senyor en veure la gran tristesa de la parella, és va posar a pensar durant una bona estona, fins que va trobar una solució. Va tornar a acostar-se als enamorats i va dir:

 

- Mireu, com que he vist que esteu tan tristos i tan malament, farem una cosa; jo no puc canviar la meva decisió perquè la gent que visqui a la terra, necessita llum i calor per viure millor. L’únic que puc fer per vosaltres, és que una vegada a l’any us pugueu veure i estimar tant com vulgueu. Això és dirà... eclipsi!!! Què us sembla?

 

Desprès de molt rumiar, el Sol va comentar:

 

- A mi em sembla poc, només un cop a l’any, però si és el que hi ha, em conformaré. Què penses tu, Lluna?

 

- El mateix que tu, també m’hauré de conformar. – Va dir la Lluna.

 

Des d’aleshores el Sol i la Lluna viuen esperant aquest moment, impacients per estimar-se.

 

La Mar va presentar-se al concurs, amb el seu conte. Desprès d’una setmana, el jutge del jurat, la va trucar a casa i li van dir que havia guanyat el 1r premi del concurs.

 

El dia del lliurament de premis, a ella li van regalar un llibre de contes i una rosa. És va posar molt contenta i va rumiar durant molta estona, quan de sobte, li va venir una idea al cap: treballaré escrivint contes sobre la natura, per a tots els nens i nenes del món.

 

FI

 

Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario